Xènia Castillo Grado
1r de Periodisme (Grup 31)
“Los cínicos no sirven para este oficio” és una obra de Riszard Kapuściński, que en certa manera, intenta donar una lecció sobre “el bon periodisme” compartint la seva gran experiència en aquest camp.
Es tracta d'un llibre “conversat” en el qual intervenen diversos actors que s'endinsen un un mar de preguntes dirigides al “gran mestre”.
Tal i com explica en el llibre, Kapuściński fou un periodista que passà gran part de la seva vida dedicat a estudiar la pobresa en els països del tercer món, i la majoria dels seus llibres parlen sobre aquestes vivències.
En aquest cas, “Los cínicos no sirven para este oficio” es podria considerar una “guia” per al bon periodista. El llibre parla sobre varis temes relacionats amb el periodisme, i ho acompanya amb les diverses vivències de l'autor. És interessant, per exemple, veure com parla sobre “el nogoci de la informació”, des de el punt de vista de la transformació que ha patit la informació al llarg dels anys, convertint-se cada cop més en un negoci i no pas en un servei de cara a la població.
És evident que la informació ha patit una trasmutació de valors, perdent quasi per complet la seva funció com a servei per informar, per colturitzar, per formar la població... Ara, el fet de comunicar s'ha transformat en una lluita enrte grans empreses pel control de la informació. La competència i aquest comportament tant competitiu, ha fet perdre el sentit, l'essència del que és comunicar i aquesta competència comporta una “manipulació” que fa que els mitjans creïn entre ells, i com a conseqüència ,per a tots nosaltres, un món independent, una realitat apartada de tot allò verídic. Una realitat escollida per ells i que ens mostra allò que tan sols ells ens volen ensenyar. Tota una mentida, l'objectiu final: diners.
Contrastant amb això, Kapuściński ens parla sobre el bon periodisme, el periodisme que no busca enriquir-se, que no busca la fama, que no busca espectacle, el periodisme de veritat, i aquest, segons l'autor, tan sols el poden exercir les bones persones, els bons homes i les bones dones, tal i com cita textualment: “Creo que para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas.” Amb aquesta frase, Kapuściński, s'està referint a la necessitat del periodista de tenir la capacitat de saber escoltar, saber entendre, saber comprendre les persones, saber desenvolupar allò que en psicologia anomenen “empatía”. S'ha de pensar que en l'ofici de periodista el tracte amb la gent és fundamental, i tal i com diu Kapuściński: “No hay periodismo al margen de la relacion con los otros seres humanos.” Una frase realmente encertada, perquè, què és el periodista sense les persones del seu voltant? El periodista és la veu dels qui no en tenen, és l'encarregat d'ensenyar al món la crua realitat, i si aquest servei està manipulat, tothom viu en una gran mentida, cosa que corromp i embruta la nostra professió.
En aquest llibre, Ryszard Kapuściński ens parla, també, sobre la posició del món occidental en relació a la resta del món, i creu que aquest és poc conscient del que hi ha més enllà d'europa, més enllà dels països purament industrialitzats, poc conscients d'una realitat que s'allunya de les comoditats dels nostres països i adquireix un caràcter de pobresa, falta d'esperança i molta desigualtat. I sincerament, crec que en aquest cas l'autor no s'equiboca. En general, no som conscients del què passa a la resta del món i som tan egoístes que no sabem mirar més enllà de la nostra cantonada.
L'autor, exposa també els problemes de treballar fora del nostre país, com és per exemple el problema de la comunicació, concretament del llenguatge. Quan no ens podem comunicar amb les persones del nostre voltant es crea automàticament un greu problema, ja que aquestes, són la base de la nostra feina, així que Kapuściński, ens mostra algun altre recurs per poder realitzar la nostra tasca, i aquest és el recurs de l'observació, més concretamet estem parlant d'una observació molt atenta, molt centrada en els petits detalls que ens poden ajudar a determinar informacions culminants.
Ens parla també, sobre els problemes del periodisme en relació a la censura, comparant d'aquesta manera els països que pateixen censura amb els que gaudeixen de llibertat d'expressió. En aquest cas la comparació és bastant particular, ja que la diferència entre un cas i l'altre és quasi mínima, ja que en els països on es gaudeix de llibertat d'expressió la censura ve donada pels caps de les empreses. Per tant la llibretat del periodista està limitada als interessos de per qui treballa. El cert però, és que avui en dia amb l'aparició de noves tecnologies i nous recursos a l'hora de poder realitzar la nostra feina, és molt més difícil promoure la censura ja que, com tots sabem, la xaraxa està oberta a tothom les vint-i-quatre hores del dia.
Finalment i per acabar amb aquesta primera part del llibre, m'agradaria ressaltar la importància de la història a l'hora de fer periodisme, ja que tal i com diu Kapuściński “Todo periodista es un historiador”. Jo crec que el periodista és l'historiador de l'època contemporània, és aquella persona que analitza, estudia l'actualitat. Però per poder fer això és necessari conèixer quina és la història que hi ha darrere, quines són les causes, saber el perquè. A partir d'aquí Kapuściński fa una distinció entre el bon i el mal periodisme, ja que segons ell, el bon periodisme és aquell que, a part de descriure els fets, introdueix un context històric on explica el perquè de les coses, en canvi, el mal periodisme és aquell que amb la descripció dels fets ja en té prou. En aquest cas, completament d'acord amb ell, ja que els periodistes som els qui em d'informar a fons sobre el tema en qüestió, som els “experts” i els nostres oïents, lecors, espectadors... Han de rebre suficient informació com per determinar les causes, les consqüències, i tot el que sigui possible sobre un tema determinat. L'història és doncs, determinant en les nostres invesitigacions periodístiques, aixi que mai s'ha de subestimar.
La segona part del llibre ens parla sobre un continent, una terra on Kapuściński va passar gran part de la seva vida i on es va dedicar a escriure i invesitigar, sobre aquella població. Evidentment, Àfrica. En aquesta segona part, Kapuściński fa referència a moltes de les seves vivències en aquell continent, especialment en relació al seu ofici, a la seva tasca com a periodista, també fa al·lusió a fets puntuals i personatges diversos que protagonitzen d'alguna manera l'Àfrica dels seus temps. A mi, m'agradaria centrarme en una idea que exposa en les primeres pàgines d'aquest capítol: la llibertat. La llibertat que volia traduïr-se en independència, que volia traduïr-se en autonomia davant les grans potències colonitzadores que controlaven aleshores la major part d'Àfrica. Aquests aires llibertaris que corrien per Àfrica, van crear d'alguna manera, una esperança en aquell continent, una esperança que aspirava a l'independència, a la millora de les condicions de vida. Una esperança que finalment, a falta de canvis, va acabar frustrada. De totes maneres, podem considerar la dècada de 1960, com aquella en que més de 17 regions africanes van aconseguir la independència. Els camins per arribar a aquesta independència eren ben diversos, anaven des de la violència fins al camí més constitucional, tot per un mateix objectiu.
M'agradaria recalcar, dins aquest capítol també, la crítica que Kapuściński deixa entreveure. És una crítica dirigida a les Organitzacions que es “solidaritzen” amb els països del tercer món, que segons l'autor, fan més nosa que servei. El problema és que les ajudes que aquestes organitzacios aporten són limitades, i ajuden a un nombre limitat de persones, però el veritable inconvenient és que aquestes persones que en reben les ajudes queden totalment desemparades quen les deixen de rebre, ja que en certa manera es tornen “dependents” d'aquestes organitzacions, i quan les ajudes s'acaben, s'acaben també tots els seus recursos.
Per acabar , m'agradaria ressaltar un parell d'idees que es troben en l'última part del llibre en la qual intervé John Berger, una de les figures més importants de la literatura segons Kapuściński. El que m'agradaria comentar és la diferència entre la literatura de Kapuściński i la literatura de John Berger. Per una banda, Kapuściński escriu a partir de la seva experiència, de la relació amb les persones, dels seus viatges, de les seves vivències. Necessita marxar del seu entorn i enriquir-se de noves cultures, noves persones, nous ambients. Per altre banda Berger, troba la inspiració en el seu entorn, al seu voltant, estudiant allò més proper a la seva vida. Tal i com diu en el llibre, “Los relatos nacen de dos tipos distintos de narrador: uno es el que tiene que viajar lejos de casa para encontrar hechos y relatos, el viajante de comercio, el marinero; el otro el campesino, el que se queda en casa recogiendo recuerdos y transmitiendolos.” Són dues maneres diferents de fer periodisme, dos estils a distingir a l'hora de trobar la inspiració, malgrat això, les dues vessants aporten increíbles resultats.
Així doncs, “Los cínicos no sirven para este oficio” es podria considerar un llibre en el qual Ryszard Kapuściński aboca tota la seva experiència com a periodista i es mostra com una inmensa font de coneixement oberta a les noves generacions de periodistes, encarregats de reorientar la professió cap a les seves formes més pures, quan el periodisme volia ser un servei, volia ajudar, volia canviar el món. I deixar de banda tots els interessos capitalistes que hi ha darrere de cada exclusiva.
Tota una reflexió sobre el bon periodisme.
