sábado, 4 de diciembre de 2010

Quan tot això sigui una evidència

En defensa de l'abstencionisme polític


No, no he exercit el meu dret a vot. No, no he volgut formar part de la democràcia. Ja n'hi ha prou!
Cada dia m'indigna més el sistema democràtic. Sembla mentida que un sistema “basat” en la participació del poble pugui generar tants conflictes, tants problemes, tants malentesos. La democràcia fou inventada per tal que el poble pugués participar de manera activa i directa en la política. Però realment hi prenem part? És una paradoxa el fet de pensar que el vot no ens dóna participació, però de fet, aquesta és la meva visió. Les coses no canvien. No han canviat amb Montilla i no canviaran amb Artur Más. La democràcia és un sistema d'organització política i social basat purament en la demagògia, les paraules dels polítics se les endú el vent i, se les endú tant ràpid i amb tanta força que amb proutes feines en deixa algún rastre. Les persones van a votar pensant que, d'aquesta manera,  aconseguiran un “canvi”, canvi que, evidentment, tothom veu favorable. I sí, és cert que les coses canvien, però cal analitzar 2 factors molt determinants: el què i el com. Què canvia i com ho fa. Em sembla genial que l'accés de velocitat sigui un problema, i que com a tal hagui de ser solventat, naturalment, invertint diners públics en l'instal·lació de sistemes de detecció radar, entre d'altres mesures. Però, a mi de què em serveix això? M'haig de continuar pagant els estudis, el pis en el qual visc per tal de ser més a prop de l'universitat, els viatges amb tren que faig cada setmana per tornar a la meva ciutat i evidentment els que faig cada dia per anar i tornar de la facultat. A mi qui m'ajuda? Em sento desemparada en un sistema que crec que no vetlla per als meus interessos i, la veritat, no sé si per als d'alguna persona. Em trobo en mig d'una orgía demagoga, interessada i per sobre de tot capitalista. No s'equibocava pas Aristòtil quan afirmava que la democràcia és una forma d'organització política corrupte, basant aquesta crítica en la seva finalitat egoísta. En la democràcia tant sols es vetlla per l'interès propi. I jo em pregunto: Com pretén la democràcia assolir uns objectius per a una societat, una comunitat, un conjunt de persones, enmirallant-se en l'egoísme? És tot un absurd.
No jutjaré a totes aquelles persones que han anat a votar, però si que jutjaré a aquelles que ho han fet i a més, tenen el valor de criticar als qui em optat per l'abstenció. Analafabetisme polític? Analafabetisme polític és donar continuïtat a un sistema que no té ni cap ni peus, un sistema que tard o dora rebentarà, un sistema que no és eficaç i en cap moment ha demostrat ser-ho, un sistema en el què la nostra participació no té cap mena d'efecte i com és de costum, acaba enriquint i perjudicant a les persones de sempre. Un sistema corrupte.
La democràcia morirà i ho farà ben aviat. Quan el poble s'adoni d'on ens hem ficat, del petit cercle viciós que entre tots em organitzat...



Quan tot això sigui una evidència.  

lunes, 29 de noviembre de 2010

Más en surt victoriós, Montilla derrotat i el PP fa història

Más es proclama President de la Generalitat amb un resultat de 62 escons. El segueixen el PSC amb 28 escons i el PP amb 18.

El poble català ha parlat i ho ha fet amb contundència. Avui, Artur Más ha estat proclamat President de la Generalitat amb el suport de 1.198.010 votants. El candidat de CIU, a falta de 6 escons, ha estat apunt d'aconseguir la majoria absoluta. Per darrere seu es troben el PSC de Josep Montilla i el PP d'Alícia Sanchez-Camacho.
Cal destacar l'impressionant augment d'electes que aquest cop ha optat per al PP que, a diferència d'anys anteriors, ha assolit la tercera posició amb 384.019 vots, resultat que suposa 18 escons. L'èxit del PP en aquesta candidatura, suposa un resultat “històric” en la trajectoria del partit en el context català. Això ens porta a parlar de l'escaç suport que ERC ha rebut en aquesta candidatura, obtenint d'aquesta manera la cinquèna posició amb un resultat de 10 escons, just per sota de ICV amb també 10 escons. La baixa de les esquerres ha estat un fet inminent.
Per altre banda el PSC, tot i ser la segona força més votada, s'ha sentit decebut amb el seu resultat (28 escons). Resultat que ha desbancat a Josep Montilla de la presidència i ha optat per un nou líder: Artur Más. De totes maneres, l'ex President, no ha dubtat en felicitar al candidat de CIU i desitjar-li el millor possible durant els pròxims 4 anys de presidència.


Finalment, Solidaritat Catalana, de Joan Laporta, ha obtingut representació parlamentària amb 4 escons. Per darrere seu Albert Rivera, de Ciutadans, ha obtingut un 3.4% dels vots, aconseguint així 3 escons. 

jueves, 21 de octubre de 2010

Ryszard Kapuściński, “Los cínicos no sirven para este oficio”: UNA REFLEXIÓ SOBRE EL BON PERIODISME:

Xènia Castillo Grado
1r de Periodisme (Grup 31)

“Los cínicos no sirven para este oficio” és una obra de Riszard Kapuściński, que en certa manera, intenta donar una lecció sobre “el bon periodisme” compartint la seva gran experiència en aquest camp.
Es tracta d'un llibre “conversat” en el qual intervenen diversos actors que s'endinsen un un mar de preguntes dirigides al “gran mestre”.
Tal i com explica en el llibre, Kapuściński fou un periodista que passà gran part de la seva vida dedicat a estudiar la pobresa en els països del tercer món, i la majoria dels seus llibres parlen sobre aquestes vivències.
En aquest cas, “Los cínicos no sirven para este oficio” es podria considerar una “guia” per al bon periodista. El llibre parla sobre varis temes relacionats amb el periodisme, i ho acompanya amb les diverses vivències de l'autor. És interessant, per exemple, veure com parla sobre “el nogoci de la informació”, des de el punt de vista de la transformació que ha patit la informació al llarg dels anys, convertint-se cada cop més en un negoci i no pas en un servei de cara a la població.
És evident que la informació ha patit una trasmutació de valors, perdent quasi per complet la seva funció com a servei per informar, per colturitzar, per formar la població...  Ara, el fet de comunicar s'ha transformat en una lluita enrte grans empreses pel control de la informació. La competència i aquest comportament tant competitiu, ha fet perdre el sentit, l'essència del que és comunicar i aquesta competència comporta una “manipulació” que fa que els mitjans creïn entre ells, i com a conseqüència ,per a tots nosaltres, un món independent, una realitat apartada de tot allò verídic. Una realitat escollida per ells i que ens mostra allò que tan sols ells ens volen ensenyar. Tota una mentida, l'objectiu final: diners.
Contrastant amb això, Kapuściński ens parla sobre el bon periodisme, el periodisme que no busca enriquir-se, que no busca la fama, que no busca espectacle, el periodisme de veritat, i aquest, segons l'autor, tan sols el poden exercir les bones persones, els bons homes i les bones dones, tal i com cita textualment: “Creo que para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas.” Amb aquesta frase, Kapuściński, s'està referint a la necessitat del periodista de tenir la capacitat de saber escoltar, saber entendre, saber comprendre les persones, saber desenvolupar allò que en psicologia anomenen “empatía”. S'ha de pensar que en l'ofici de periodista el tracte amb la gent és fundamental, i tal i com diu Kapuściński: “No hay periodismo al margen de la relacion con los otros seres humanos.”  Una frase realmente encertada, perquè, què és el periodista sense les persones del seu voltant? El periodista és la veu dels qui no en tenen, és l'encarregat d'ensenyar al món la crua realitat, i si aquest servei està manipulat, tothom viu en una gran mentida, cosa que corromp i embruta la nostra professió.
En aquest llibre, Ryszard Kapuściński ens parla, també, sobre la posició del món occidental en relació a la resta del món, i creu que aquest és poc conscient del que hi ha més enllà d'europa, més enllà dels països purament industrialitzats, poc conscients d'una realitat que s'allunya de les comoditats dels nostres països i adquireix un caràcter de pobresa, falta d'esperança i molta desigualtat. I sincerament, crec que en aquest cas l'autor no s'equiboca. En general, no som conscients del què passa a la resta del món i som tan egoístes que no sabem mirar més enllà de la nostra cantonada.
 L'autor, exposa també els problemes de treballar fora del nostre país, com és per exemple el problema de la comunicació, concretament del llenguatge. Quan no ens podem comunicar amb les persones del nostre voltant es crea automàticament un greu problema, ja que aquestes, són la base de la nostra feina, així que Kapuściński, ens mostra algun altre recurs per poder realitzar la nostra tasca, i aquest és el recurs de l'observació, més concretamet estem parlant d'una observació molt atenta, molt centrada en els petits detalls que ens poden ajudar a determinar informacions culminants.
Ens parla també, sobre els problemes del periodisme en relació a la censura, comparant d'aquesta manera els països que pateixen censura amb els que gaudeixen de llibertat d'expressió. En aquest cas la comparació és bastant particular, ja que la diferència entre un cas i l'altre és quasi mínima, ja que en els països on es gaudeix de llibertat d'expressió la censura ve donada pels caps de les empreses. Per tant la llibretat del periodista està limitada als interessos de per qui treballa. El cert però, és que avui en dia amb l'aparició de noves tecnologies i nous recursos a l'hora de poder realitzar la nostra feina, és molt més difícil promoure la censura ja que, com tots sabem, la xaraxa està oberta a tothom les vint-i-quatre hores del dia.
Finalment i per acabar amb aquesta primera part del llibre, m'agradaria ressaltar la importància de la història a l'hora de fer periodisme, ja que tal i com diu Kapuściński “Todo periodista es un historiador”. Jo crec que el periodista és l'historiador de l'època contemporània, és aquella persona que analitza, estudia l'actualitat. Però per poder fer això és necessari conèixer quina és la història que hi ha darrere, quines són les causes, saber el perquè. A partir d'aquí Kapuściński fa una distinció entre el bon i el mal periodisme, ja que segons ell, el bon periodisme és aquell que, a part de descriure els fets, introdueix un context històric on explica el perquè de les coses, en canvi, el mal periodisme és aquell que amb la descripció dels fets ja en té prou. En aquest cas, completament d'acord amb ell, ja que els periodistes som els qui em d'informar a fons sobre el tema en qüestió, som els “experts” i els nostres oïents, lecors, espectadors... Han de rebre suficient informació com per determinar les causes, les consqüències, i tot el que sigui possible sobre un tema determinat. L'història és doncs, determinant en les nostres invesitigacions periodístiques, aixi que mai s'ha de subestimar.
La segona part del llibre ens parla sobre un continent, una terra on Kapuściński va passar gran part de la seva vida i on es va dedicar a escriure i invesitigar, sobre aquella població. Evidentment, Àfrica.  En aquesta segona part, Kapuściński fa referència a moltes de les seves vivències en aquell continent, especialment en relació al seu ofici, a la seva tasca com a periodista, també fa al·lusió a fets puntuals i personatges diversos que protagonitzen d'alguna manera l'Àfrica dels seus temps. A mi, m'agradaria centrarme en una idea que exposa en les primeres pàgines d'aquest capítol: la llibertat. La llibertat que volia traduïr-se en independència, que volia traduïr-se en autonomia davant les grans potències colonitzadores que controlaven aleshores la major part d'Àfrica. Aquests aires llibertaris que corrien per Àfrica, van crear d'alguna manera, una esperança en aquell continent, una esperança que aspirava a l'independència, a la millora de les condicions de vida. Una esperança que finalment, a falta de canvis, va acabar frustrada. De totes maneres, podem considerar la dècada de 1960, com aquella en que més de 17 regions africanes van aconseguir la independència. Els camins per arribar a aquesta independència eren ben diversos, anaven des de la violència fins al camí més constitucional, tot per un mateix objectiu.
M'agradaria recalcar, dins aquest capítol també, la crítica que Kapuściński deixa entreveure. És una crítica dirigida a les Organitzacions que es “solidaritzen” amb els països del tercer món, que segons l'autor, fan més nosa que servei. El problema és que les ajudes que aquestes organitzacios aporten són limitades, i ajuden a un nombre limitat de persones, però el veritable inconvenient és que aquestes persones que en reben les ajudes queden totalment desemparades quen les deixen de rebre, ja que en certa manera es tornen “dependents” d'aquestes organitzacions, i quan les ajudes s'acaben, s'acaben també tots els seus recursos.
Per acabar , m'agradaria ressaltar un parell d'idees que es troben en l'última part del llibre en la qual intervé John Berger, una de les figures més importants de la literatura segons Kapuściński. El que m'agradaria comentar és la diferència entre la literatura de Kapuściński i la literatura de John Berger. Per una banda, Kapuściński escriu a partir de la seva experiència, de la relació amb les persones, dels seus viatges, de les seves vivències. Necessita marxar del seu entorn i enriquir-se de noves cultures, noves persones, nous ambients. Per altre banda Berger, troba la inspiració en el seu entorn, al seu voltant, estudiant allò més proper a la seva vida. Tal i com diu en el llibre, “Los relatos nacen de dos tipos distintos de narrador: uno es el que tiene que viajar lejos de casa para encontrar hechos y relatos, el viajante de comercio, el marinero; el otro el campesino, el que se queda en casa recogiendo recuerdos y transmitiendolos.” Són dues maneres diferents de fer periodisme, dos estils a distingir a l'hora de trobar la inspiració, malgrat això, les dues vessants aporten increíbles resultats.

Així doncs, “Los cínicos no sirven para este oficio” es podria considerar un llibre en el qual Ryszard Kapuściński aboca tota la seva experiència com a periodista i es mostra com una inmensa font de coneixement oberta a les noves generacions de periodistes, encarregats de reorientar la professió cap a les seves formes més pures, quan el periodisme volia ser un servei, volia ajudar, volia canviar el món. I deixar de banda tots els interessos capitalistes que hi ha darrere de cada exclusiva.
Tota una reflexió sobre el bon periodisme.

29S: El poble parla, l'autoritat no respon

Són aquestes les imatges que fan pensar, recordar i especialment, reflexionar sobre els fets que van tenir lloc a Barcelona el 29 de setembre.
Els carrers eren plens de gent, tot per un sol motiu, per una sola causa: la reivindicació, la protesta en contra la nova llei per a la reforma laboral, en contra aquest govern i en contra la gran crisi en la que ens trobem inmersos.
Aquell dia els carrers de Barcelona eren propis d'una ciutat en revolució, plens de barricades, incendiats, destrossats, amb comerços assaltats... Mossos d'Esaquadra, bombers i ambulàncies no van tenir, pràcticament, temps per respirar, ja que els revolucionaris “anti sistema” no paraven de posar traves i més traves a aquesta manifestació que, segons els sindicats, era d'intenció pacífica.
Però pel que sembla, no van ser tan sols els joves anti sistema els qui buscaven alderull, sinó també els efectius dels Mossos d'Esaquadra que, amb pocs miraments, carregaven, treien pistoles i porres i d'alguna manera intentaven combatre la violència amb més violència... Una mostra clara de com funciona el nostre país. “Ojo por ojo, diente por diente”. I aquests individuus són els representants de la llei?
És clar que, davant aquests fets, el govern hauria de reaccionar o si més no entendre la situació del seu poble i d'alguna manera poder arribar a un “petit acord”. Però, per què el govern no respon? No és suficient amb la movilització de tantes i tantes persones? No és suficient en veure Barcelona entre flames? Potser si que ens hauriem de plantejar la vaga indefinida davant de tanta indiferència governamental...
Ja n'estem farts de tanta demagògia, ja n'estem farts de tants discursos que no porten en lloc! Volem respostes, volem actuacions, volem solucions!



lunes, 4 de octubre de 2010

29-S, PROBLEMES AMB EL TRANSPORT PÚBLIC



 La  convocatòria de vaga promoguda pels sindicats i celebrada avui a tot l'estat espanyol ha dificultat, especialment, el servei de transport públic de passatgers a Catalunya. 
Tal i com va dictar el passat dimecres 22 de setembre la consellera de Treball Mar Serna, els serveis de transport públic han ofert una prestació de serveis mínims, alterant d'aquesta manera els serveis habituals.
Pel què fa al servei de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), s'han deixat en funcionament tan sols un 25% dels serveis en la franjas horària compresa entre les 6.30 i 9.30h (al matí) i 17.00 i 20.00h (a la tarda), reconegudes també, com a “hores punta”. Durant la resta d' hores les estacions s'han mantingut  tancades al públic.

 En principi totes les línies d' autobús i metro han estat operatives en aquests períodes de temps, malgrat això, hi ha algunes línies d'autobús, concretament cinc, que han quedat fora de servei, ja que són línies on habitualment passen molt pocs autobusos i són poc utilitzades per als passatgers.
En referència a la participació a la vaga per part dels  treballadors dedicats a aquest sector, i prenent com a referència la parada Diagonal de TMB, tan sols deu de vint-i-vuit treballadors han assisstit avui a la feina, en alguns casos és perquè es senten identificats amb la causa , en d'altres el motiu principal és el transport, és a dir, la prestació de serveis mínims no els ha permès arribar al seu lloc de treball.
En relació al servei de seguretat en les instal·lacions de TMB no hi ha prestació de serveis mínims, per tant el nombre de personal encarregat d'aquesta tasca és igual o inferior al habitual.
Fent referència als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), els serveis mínims establerts a les línies metropolitanes és també del 25% de les circulacions en les hores compreses entre 6.30 i 9.30h (al matí) i 17.00 i 20.00h (a la tarda). De la mateixa manera que en el TMB, fora de les hores de serveis mínims totes les estacions i serveis de FGC s'han mantingut tancades al públic.
Pel què fa a la participació dels treballadors a la vaga, es mantindran els serveis essencials, aixi que els treballadors corresponents als torns de 6.30 a 9.30h i de 17.00 a 20.00h tenen l'obligació d'assisstir-hi, pel què fa a la resta, el dret de vaga els és concebut.
Per altre banda, la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), també s'ha mantingut en serveis mínims en les hores puntes (6.30-9.30h i 17.00-20.00h). A tot això, cal afegir-hi el tallament de vies  per part de “Piquets” que ha provocat importants retrassos (fins a 50 minuts) i molta gent s'ha vist afectada en aquest sentit a l'hora d'acudir a la feina.
 En relació als trens de llarga distància només han estat operatius els de la companyia AVE amb un 20% del servei respecte la jornada habitual. Això ha provocat que molts bitllets reservats per a la jornada d'avui quedin cancel·lats com a conseqüència de l'anul·lació dels trajectes corresponents. A raó de la vaga, aquests bitllets són completament inútils, ja que els serveis de l'estació encarregats de retornar els diners, o bé, aplaçar el viatje han assisstit a la vaga, malgrat això, segons els treballadors del punt d'informació de RENFE els passatgers han reaccionat de forma passiva.
Pel què fa al servei de seguretat de les estacions d'aquesta companyia, el 75% dels treballadors tenen l'obligació de comperèixer al seu lloc de treball per tal de poder preservar els serveis mínim establerts, la resta de treballadors, poden participar lliurament a la vaga, encara que, coma conseqüència perdran el salari corresponent a la jornada.
 Fent referència al  funcionament dels vols a l'aeroport del Prat, ha estat operatiu en un 10% als vols a ciutats peninsulars i en un 50% als vols de Barcelona amb destinació a les Illes Balears i Canàries.
Tot això, ha provocat una situació ben particular a les principals estacions de Barcelona. Avui, es respirava tranquil·litat, l'estació de Sants era pràcticament buida i les poques persones que entraven es dirigien al punt d'informació per tal de poder confirmar  l'existència o no dels trajectes corresponents a la seva destinació. Contrastant totalment  amb les carreters, boreres i carrils bici, que eren avui els grans protagonistes de la ciutat.