Jon Sistiaga: “Ninguna guerra se parece a otra”

Fitxa tècnia:

Llibre: Ninguna guerra se parece a otra

Editorial: Plaza Janés, 2004

Gènere: Novel·la periodística

Autor: Jon Sistiaga Escudero (Irún, Guipúzcoa, 1967). Va estudiar periodisme a la Universidad del País Vasco, on va realitzar també, el seu doctorat en Relacions Internacionals. Ha estat en els conflictes de Ruanda, Irlanda del nord, Colòmbia, Pròxim Orient, Kosovo, Afganistan, Tailandia, Méxic, Corea del Nord i Guinea Equatorial. Ha estat galardonat amb els premis Ortega y Gasset, 2003 i Reportero Sin Fronteras, 1999. Durant la seva trajectòria professional, ha estat corresponsal de Telecinco cobrint diverses guerres i actualment treballa amb Grupo PRISA en programes de la Cuatro i de la cadena SER.

Ninguna guerra se parece a otra es una novel·la periodística escrita pel corresponsal de guerra Jon Sisitiaga. En aquesta obra, l'autor no només pretén explicar quines van ser les seves vivències a Bagdad, on cobria la guerra que enfrontava als nordamericans amb el règim de Sadam, sinó que, d'alguna manera, va més enllà de la pròpia experiència i intenta transmetre al lector el que de veritat suposa comunicar una guerra.

Segurament, Sistiaga recorda aquest conflicte amb un regust amarg, amb un nus a la gola, amb aquella espina que no deixa passar el menjar. I és així, ja que va ser a Bagdad on va morir assessinat el seu amic i company José Couso. Assassinat per l'impacte d'un obús nordamericà contra l'Hotel Palestina, hotel on es trobaben allotjats la majoria de periodistes que encara gosaven retransmetre aquell enfrontament. És clar, aleshores, que aquesta novel·la és un homenatge a Couso, doncs, en la primera pàgina del llibre, l'autor llença la dedicatòria exposada a continuació.

“ […] Y a Jose Couso, por haber sido mi amigo y por ayudarme a escribir este libro susurrándome ideas desde algún lugar luminoso”.

És tracta d'una novel·la que no només impacta pel seu contingut sinó que també ho fa per la riquesa i espontanietat del llenguatge de l'autor, que deixa entreveure la sinceritat i la transparència del seu relat.

Amb les seves paraules, Sistiaga ens explica com es el dia a dia d'un corresponsal de guerra, els inconvenients i també els avantatges d'aquesta professió i ens parla per exemple, de temes tan interessants com la censura en un context de guerra i emmirallada en un règim dictatorial com era el de Sadam.

Tal com explica l'autor, el fet de comunicar de manera fiable i verídica, es converteix en tot un repte en mig d'una dictadura i més, en mig d'una guerra on les atrocitats comeses són tantes i tan fortes que el règim no pot permetre la difusió de certes imatges i/o informacions. Sisitiaga, dedica un capitol sencer a parlar sobre la censura que van patir els periodistes a Bagdad. Censura que es promovia des del Ministeri d'Informació i que impedia la difusió de tot tipus d'imatges i informacions poc afines al règim. De la mateixa manera, també hi ha havia informacions que el Ministeri “obligava” a difondre, evidentment, les que feien al·lusió a la mala actuació de l'exèrcit nordamericà.

“Es difícil para un periodista occidental aceptar presiones intolerables de este tipo, pero asi eran las reglas del juego. O las aceptabas o cubrías la guerra desde Kuwait”.

Amb aquesta cita extreta del capitol “La censura y la desinformación” , es pot captar la gran pressió dels perodístes davant la censura imposada pel règim, pressió que es transformava en por a ser expulsats del país i perdre la retransimissió de la guerra.

També es interessant, veure com Sistiaga ens parla de la població civil de Bagdad, de totes aquelles persones aliènes al conflicte, però alhora totalment involucrades. Tal com les descriu l'autor, podriem considerar que es tracta de persones “dominades” pel règim. Persones que tan sols semblen tenir al cap allò que el dictador diu, allò que el dictador vol, allò que el dictador imposa. Persones que rere una mirada gris, amaguen les seves preocupacions, les seves pors, i sobretot la poca confliança, sempre oculta, cap al règim de Sadam.

Però això no és tot, Sistiaga fa una verdadera reflexió sobre el càrrec del periodista de guerra. Més que una reflexió, una crua anàlisi on l'autor posa els papers sobre la taula i sense pèls a la llengua, explica simplement “el que hi ha”. Explica amb poques paraules què és una guerra i especialment, el paper que hi juga el periodista.

“ Los reporteros de guerra no somos trabajadores de organizaciones humanitarias. No nos metemos en los lugares más peligroso del planeta para ayudar, sino para reflejar lo más perverso del ser humano. […] Nosotros entonces, vamos allí para mostrarles la perra realidad de la guerra. Y esa perra realidad es muy senzilla: en las guerras se mata y se muere”.

Tal com diu l'autor en el seu llibre, les guerres són així. Hi ha persones que moren, hi ha persones que maten, n'hi ha d'altres que, simplement, sobreviuen. És una lluita constat en contra la mort. I és així, ser corresponsal de guerra suposa haver d'exposar-se a la mort dia rere dia, incús, minut rere minut i segon rere segon... Qualsevol suspir podria ser l'últim i qualsevol pas, el final del teu camí.

No tots els periodístes de guerra són tan afortunats com ho ha estat Jon Sistiaga, no tots tenen la sort de poder explicar o fins i tot escriure un libre sobre les vivències en aquests enfrontaments. No tots arriben a temps de poder considerar els fets com a “experiències”.

Cap periodísta vol morir en una guerra, així de fàcil, ningú vol morir. Però tampoc ningú vol sobreviure a un company, a un amic. I és això el que Sistiaga va patir. És aquest sentiment d'impotència davant la mort, davant una mort que tothom hagués volgut evitar, però que ningú va poder. Davant una mort inesperada.

“Jose, tio, cómo nos ha podido pasar esto” .