Pérez-Reverte, Arturo: Territorio Comanche

Fitxa tècnica

Llibre: Territorio Comanche

Editorial: Ollero y Ramos Editores, 1994

Gènere: Novel·la de ficció

Autor: Pérez-Reverte, Arturo. Nascut a Cartagena, Espanya l'any 1951. Actualment es dedica exclusivament a la literatura després d'haver exercit durant 21 anys com a corresponsal de guerra en diversos mitjans: premsa, ràdio i televisió. Treballant així durant 12 anys al diari Pueblo i durant 9 anys a Television Española, cobrint els diversos conflictes bèl·lics que es produïren en el període de 1973 a 1994. 

Territorio Comanche és una novel·la de ficció de l'autor espanyol Arturo Pérez-Reverte, en la qual després de 21 anys com a corresponsal de guerra, des de 1973 fins a 1994, plasma tota la seva experiència i recull diverses vivències inspirades en la seva trajectòria com a corresponsal.

L'autor dedica la novel·la al seu company de feina, José Luís Márquez, càmara de TVE i company de Pérez-Reverte en la seva tasca com a periodista en aquesta cadena, que pren un dels papers de més protagonisme del llibre.

"Dedicarle el libro no sólo era justo, sino que era necesario para hacer debido honor a ese fulano taciturno y silencioso que, merced a varios recuerdos y a algunos ratos buenos y malos compartidos, me hace el favor de ser mi amigo"

La novel·la centra la seva trama en un únic escenari, el pont de Bijelo Polje, on dos corresponsals de TVE, Barles i Márquez, es troben cobrint les guerres Yugoslavas. La trama abarca un període de temps que comprèn tan sols una tarda, en la qual els protagonistes esperan la detonació del pont per part de l'exèrcit croata per tal d'evitar l'avanç de les tropes de l'Armija bosniomusulmàna.

Márquez, el càmara, no vol abandonar el pont ja que desitja obsessivament una fotografia de la seva detonació. Arran d'aquest fet l'autor desenvolupa en forma de catàrsis diverses escenes directament relacionades amb el periodisme de guerra que corresponen a anècdotes, records, pensaments...  en fi, vivències passades, d'aquella mateixa guerra o d'altres, dels protagonistes de la novel·la. Aquestes, es disposen de manera “aleatòria”, sense cap mena d'ordre o cronologia.

“Era lo que ellos llamaban “territorio comanche” en la jerga del oficio. Para un reportero en una guerra, ese es el lugar donde el instinto dice que pares el coche y des media vuelta. El lugar donde los caminos están desiertos y las casas son ruinas chamuscadas; donde siempre parece a punto de anochecer y caminas pegado a las paredes, hacia los tiros que suenan a lo lejos, mientras escuchas el ruido de tus pasos sobre los cristales rotos. El suelo de las guerras esta siempre cubierto de cristales rotos. Territorio comanche es allí donde los oyes crujir bajo tus botas, y aunque no ves a nadie sabes que te están mirando. Donde no ves los fusiles, pero los fusiles sí te ven a tí.”

Així és com l'autor defineix i justifica el títol del seu llibre, paràgraf citat textualment i que  es troba en el primer capítol, El puente de Bijelo Polje, de Territorio Comanche.

En aquesta obra l'autor intenta transmetre tots aquells pensaments, tots aquells sentiments que tot periodista de guerra experimenta en els seus viatges i que d'alguna manera, fan reflexionar al lector sobre temes tan elementals com la vida i la mort en un context de guerra on la mort pren el control i s'apodera de la situació. El fet de reflexionar i pensar en “l'absurd” que suposa una guerra i més per la població civil que, habitualment, se'n manté al marge.

En les seves paraules i descripcions es troba aquella profunditat que fa que el lector visqui l'escena i pugui imaginar el que suposa viure-la en primera persona, fet que es pot exemplificar amb la següent cita:  “Los voluntarios sacando a las víctimas. (...) A Márquez las lágrimas no le dejaban enfocar bien, por eso no lloraba nunca cuando sacaban de los escombros niños con la cabeza aplastada, aunque después pasara horas sentado en un rincón, sin abrir la boca.”  Cita que es troba també en el primer capítol del llibre i que exemplifica perfectament les sensacions i els sentiments que l'autor vol fer-nos captar amb el seu relat.

És interessant també, veure com parla sobre la tasca del periodista de guerra en situacions relativament compromeses i com intenta “justificar” la passió per aquesta professió que assegura que “no és el gust pels conflictes”. Però podem preguntar-nos, i si no els agrada la guerra, per què hi van? Ni tans sols el pròpi autor sabría respondren's aquesta pregunta, però en el llibre trobem alguna cita que hi fa referència:  “Alberto era un pesimista nato y siempre lo pasaba fatal en las guerras. A pesar de eso, volvía una y otra vez sin que nadie lo obligara, y le entraban unos remordimientos enormes cuando se perdía algo importante. En eso era igual que Julio Fuentes, de El Mundo, que lo pasaba muy mal cuando estaba entre las bombas y lo pasaba aún peor cuando no estaba”. 

És possible que aquesta passió per cobrir conflictes bèl·lics tingui una petita relació amb les dosis d'adrenalína que el cos rep o necessita rebre o simplement sigui perquè promou certa satisfacció als treballadors d'aquest sector com a conseqüència de la finalitat “social” que aquesta tasca pot comportar. Però el que realment és cert, és que les persones que es dediquen a aquesta professió la viuen, la senten, forma part de la seva vida, és més, és la seva vida. L'autor narra aquesta idea utitzant la figura de Márquez com a exemple de corresponsal “implicat” en el seu ofici. Podem veure-ho en la cita que es troba a continuació: “Márquez tenía en Madrid una mujer y dos hijas a las que veía un mes al año, y transcurridos veinte días de ese mes se volvía tan insoportable que su propia familia le aconsejaba coger el avión y largarse a una guerra. Quizá por eso Eva, su mujer, no se había divorciado aún: porque existían guerras a las que mandarlo.”

El relat d'aquest llibre, fa posar-nos a la pell del corresponsal que, durant la cobertura d'una guerra, viu entre bales, bombes, granades, tancs, tropes, soldats, soborns, censura, repressió...  I que ha d'aprendre, o si més no captar, com van les coses en països on la preocupació més gran és el fet de poder menajar, escapar o simplement sobreviure. Fet que es posa en dualitat amb la convivència a “l'hotel dels periodistes”, ja que tal com l'autor explica en el llibre, cada cobertura d'un conflicte bèl·lic és recordada, també, per l'estada en l'hotel, on els periodistes dels diferents mitjans preparen les seves noticies i a les estones mortes, beuen whisky, fumen “porros” i intenten d'aquesta manera fer una mica més amena la seva estada en aquest bany de sang anomenat guerra.

El simple fet de jugar-se la vida dia rere dia, per només aconseguir una exclusiva, una fotografia, una informació que pugui resultar clau per a la comprenssió del desenvolupament del conflicte. El fet de viure la mort i viure amb la mort. El fet de sentir-se tan periodista com per deixar-se la pell per aconseguir, simplement, comunicar, informar, fer veure a la resta del món el que és una guerra, una guerra de veritat.
“El eterno dilema en territorio comanche es que demasiado lejos no consigues la imagen, y demasiado cerca no te queda salud para contarlo.”

Així doncs, descriurem Territorio Comanche com una novel·la que a través d'anècdotes, pensaments i records recull les experiències d'un corresponsal de guerra i ens fa veure que les guerres no són més que “conflictes sense sentit” que ens mostren la realitat del comportament humà; fins on poden arribar les persones, fins a quin límit les persones podem restar indiferents davant el rostre d'un jove soldat mort, la tristesa d'un pare que vol salvar la seva familia encara que no sap com o els ulls d'un petit infant que, al marge de la guerra, s'ha vist involucrat en un conflicte que ni tan sols sap d'on bé, però que li ha fet perdre la mare.

Territorio Comanche, viure en guerra, conviure amb la guerra, sobreviure la guerra i per sobre de tot, comunicar la guerra.